Qui som?

       

       

Hola! Som Andrea, Marta, Susana i María, un grup de xiques, estudiants de Magisteri a la UV, concretament alumnes de 2on C. Amb aquesta pàgina volem que conegueu el nostre trajecte pel món de la literatura des de la nostra infància. Esperem que gaudiu de les nostres paraules!

 
  Soc Andrea Tomás Sanz i vaig a presentar-vos la meua autobiografia: 

       Parar-se a pensar en la primera vegada que vaig agafar un llibre o vaig escoltar un conte és una de les coses que poques vegades hem podria haver plantejat. Pot ser no recorde la primera vegada en la que els meus pensaments es van endinsar en el transcurs d’una bonica història però sí que tinc la imatge de la meua avia o la meua mare contant-me un conte per a dormir. Sempre m’han dit que quan era menuda tenia molt interès pels llibres però no qualsevol llibre; aquests tenien que ser llibres alegres, divertits i amb finals feliços. Per això demanava que hem contaren totes aquelles històries del passat que podien ser escrites, tots aquells contes que anaven a fer-me somiar amb coses boniques, tot allò que m’agradava escoltar. 

Primerament cap dir que vinc d’una família interessada per la lectura i açò m’ha influït molt en el meu interès pels llibres des de que era menuda. Al primer cicle de primària ja tenia la prestatgeria plena de tota la col·lecció de contes de les pel·lícules més conegudes de Disney (adorava les princeses i els seus finals feliços). I amb aquest començament, vaig seguir la meua rutina llegint tot allò que ma mare hem recomanava, entre el que es trobava la col·lecció de Los Cinco, durant tota la primària i els primers anys de l’ESO, a més de tots els llibres que els professors manaven a l’escola.

Amb tot açò, podria dir que en la meua infància i adolescència podia considerar-me una gran lectora i gràcies a açò es va despertar en mi l’interès per l’escriptura. A la meua escola es realitzava un concurs de relats, els guanyadors del qual apareixien a la revista trimestral de l’escola. Adorava participar en aquests concursos i més si aconseguia diversos anys que les meues històries aparegueren a la revista. Era una mena de satisfacció per veure que tot allò que havia imaginat i creat havia donat el seu fruit.

Continuant amb açò de l’escriptura, en l’ESO vaig tindre molta sort ja que les professores que hem varen implantar llengua castellana els dos primers anys li donaven molta importància a la composició de textos i la lectura per interès. En primer d’ESO vaig tindre una professora que ens va endinsar en el món de la literatura juvenil, des del meu punt de vista, de la millor forma que podia haver-ho fet. Cada setmana ens plantejava enigmes que teníem que resoldre a través de diferents llibres i documentació sobre relats que cridaven la nostra atenció. A més ens va manar llegir un llibre que hem va deixar bocabadada: Llamando a las puertas del cielo. El recorde com un dels llibres més emotius que he llegit, i hem va sorprendre molt que el manaren a l’institut (sempre s’ha tingut la idea de que els llibres manats pel professorat serien avorrits).

Un curs més avant, a segon d’ESO, per a la meua sorpresa, la professora hem va tornar la il·lusió per escriure les meues pròpies històries. A partir d’aquest curs vaig començar a adonar-me de quines eren les temàtiques que més hem cridaven l’atenció.  La professora totes les setmanes ens demanava fer una redacció: començant per contar alguna cosa sobre nosaltres mateixos i poc a poc extraient tot allò possible que la nostra imaginació puguera aportar. Vaig sorprendre’m quan amb una de les meues redaccions que contava una història d’amor vaig ser la seleccionada per a representar al meu institut junt a una companya en el concurs de joves talents que organitzava Coca-Cola en la modalitat de relat curt. Aquesta va ser una experiència inoblidable ja que vaig poder aportar en unes hores tot allò que fluïa en aquell moment a la meua imaginació donant el millor de mi davant un paper. No vaig aconseguir cap premi però estava igualment il·lusionada per haver arribat fins aquella fase.

Desgraciadament, a tercer d’ESO tot allò pel que estava il·lusionada i motivada va perdre emoció i vaig deixar d’escriure i també un poc de llegir pel meu compte. El Quixot, El lazarillo de Tormes, etc., van ser alguns dels llibres que vaig tindre que llegir aquest curs, clàssics que, encara que són valorats per milers de lectors, no hem cridaven tant l’atenció. A més, altre factor que va afectar-me va ser la falta de temps per agafar un llibre. Anava creixent i cada vegada eren més les coses que tenia que fer aleshores ja no tenia temps per a parar-me a pensar en quin llibre escollir. Encara així, seguia interessant-me per les novel·les romàntiques o de misteri, els Best Seller de les millors pel·lícules o allò amb el que podia sentir-me identificada.

Actualment és trist pensar que la gran lectora de llibre en paper que vaig ser ha desaparegut un poc. Encara així, mai ha desaparegut eixe interès per endinsar-me en un bon llibre o escriure unes quantes paraules que necessiten ser escrites. Tinc a l’ordinador una llista de llibres pendents per llegir i sé que algun dia, quan el temps m’ho permeta i les ganes tornen, els llegiré. Mentrestant hem quede amb la prosa poètica i els versos que alguns escriptors poden escriure a les reds socials, que, encara que no ho parega, també són literatura. Microrrelats en els que puc sentir-me totalment identificada o llibres que poden fer-te sentir protagonista amb dos únics versos. I es que, al cap i a la fi, que la lectura et faja sentir coses, recordar, imaginar, és una de les coses més boniques. 

Em dic Susana Catalá Villanueva, i em sembla una mica complicada la idea de començar a parlar de la meua experiència amb la literatura. No obstant, si d’alguna manera he de fer-ho, que sigui des de que era menuda.

A la etapa infantil, recorde amb nostàlgia i certa estima un pòster que contenia totes les lletres de l’abecedari espanyol amb dibuixets a cadascuna d’elles. Jo vaig aprendre a llegir més prompte que tard, i crec que tindre’l a la paret de l’habitació i veure’l totes les nits va ajudar a això. M’encantava veure el dibuix d’un vaixell i saber que es relacionava amb la B de barco, per exemple.

Després de les lletres per separat van venir les frases o paraules curtes. Mon pare es posava aposta camisetes amb lletrerets per a que jo els pogués llegir. Ara ho pense i em fa gràcia, però en el fons crec que és molt important que la persona amb la que més temps passes s’esforci per anar introduint la lectura d’una manera o altra.

A banda d’això, crec que mon pare hauria de tindre el títol oficial de Contacontes.  Tots els dies, abans de dormir, ens posàvem còmodes al sofà i començava la gran aventura. Tenia (encara el conserve com si fóra or) un llibre ple de contes, i cada nit me’n llegia un. Era tanta l’obsessió que tenia que quan ell es botava una pàgina o dos perquè ja era tard, li feia tornar arrere perquè sabia que alguna cosa no anava bé.  Com vaig anar creixent era jo la qui li llegia els contes als meus cosins menuts i va despertar en mi la il·lusió d’inventar-me jo mateixa les meues històries semblants a les que havia gaudit.

Aprofitant el tema dels contes, també era molt important la funció que feia la meua iaia. Els caps de setmana i a estiu sempre “dinava” a sa casa. Sí, entre cometes, perquè no hi havia manera de que em menjara res. Era molt queferosa  en eixe aspecte, però ella se les apanyava per a que jo anara engolint sense adonar-me’n. Tenia el súper poder d’anar contant-me contes populars o que li contaven a ella de menuda i mentre anava omplint-me la boca de cullerades. Tal vegada parega una tonteria, però ara m’encanta llegir i per què no dir-ho, m’encisa menjar.

A més a més, no concep la meua infància sense el meu llibre “TEDDY”. Quan vaig estar ingressada amb 3 anyets, ma mare em va comprar un conte d’un ós i me’l llegia a l’hospital. Tanta va ser l’estima que li vaig agafar que encara el tinc en la meua prestatgeria. Tenia espills en algunes pàgines, llana, cotompel, es podia estirar les orelles... És el que es denomina “llibre objecte”i,  de veritat, mai trobaré un igual. Ja no tant pel contingut, sinó per l’afecte i els records que em duu cada vegada que el prenc.

Seguidament, vaig anar fent-me major, i va venir la primària. Crec que ací va ser el punt clau de l’apropament a la literatura.

Darrere de ma casa hi havia un edifici groc en el que jo mai m’havia fixat. Un dia ma mare em va dir que anàvem a entrar, i a escassos metres vaig poder llegir unes lletres grosses i ben negres: BIBLOTECA MUNICIPAL DE BENETÚSSER. Recorde el dia que em vaig fer el carnet, quina emoció!! Entrar a un lloc tan gran, colorit i ple de llibres accessibles per a mi era una autèntica passada. (Amb el pas del temps eixa concepció  de les biblioteques ha anat deteriorant).  Molts dies després de classe em duien per a que elegira el que més m’agradara i me’l llegira a casa. Sí que és cert que a mesura que passaren els mesos, tots els que eren adequats per a mi ja els havia agafat, i de tant en tant, mon pare em comprava alguns per a mi. Era genial anar devorant històries, veient dibuixos més enllà del que havia de llegir al col·legi.

I és a classe on per primera vegada vaig veure un llibre de poesies, rodolins, rimes, frases fetes... Tinc un vague record del títol i del contingut, però sí que sé que tots els meus companys i jo anisàvem que arribara l’hora de valencià per llegir-lo. A més, la mestra ens feia inventar els nostres propis i il·lustrar-los. Pense que això va enfortint l’aproximació a la literatura i potencia la creativitat.

No és l’únic del que tinc record a eixa etapa. Cada trimestre l’escola publicava la revista “Paper i llapis” contant les activitats que s’havien fet, quins esdeveniments havien tingut lloc, etc. I una de les seccions era un recull d’escrits d’alumnes de cada classe o curs. Tinc molts exemplars guardats perquè en molts d’ells apareixen textos fets per mi, com un contant l’excursió a l’Oceanogràfic. Considere que deixar l’oportunitat de participar als xiquets en l’elaboració d’això és molt significatiu i a la vegada satisfactori per als alumnes.

És també ací on, encara que siga molt típic, em vaig endinsar en el món Hogwarts. Tota la saga de Harry Potter per a mi soleta, què més podia desitjar? Va ser el punt on podia passar-me hores i hores llegint, sense que m’importara la resta del món i inclús els meus pares m’havien de guardar els llibres per a que invertira temps també estudiant.

Puc afirmar que era una gran lectora, i la cosa no tenia per què canviar quan passara a l’ institut. Supose que com tots, aquesta etapa va ser molt frustrant a tots els nivells. Parlant de literatura, ens obligaven a llegir coses que no elegíem nosaltres mateixos. Estàvem més pendents d’aprovar un examen que de gaudir de la pròpia lectura. No obstant açò, jo continuava al meu aire llegint coses que m’abellien, que no eren poques.

Cal dir que no ens tallaven les ales del tot, ja que jo, igual que altres companys, vam tenir l’oportunitat d’anar als premis de redacció Coca-cola, participar al concurs Sambori, etc...

Actualment pense que deuria llegir molt més del que ho faig. Sé que dir que no tenim temps és una excusa, per això abans de dormir sempre em reserve una estoneta per al llibre que estiga llegint. Però moltes vegades és reemplaçat  per apunts, esquemes, i per què no dir-ho, les xarxes socials...

Com a futura mestra considere imprescindible estar en constant formació i al dia de l’educació. Gràcies a algunes assignatures llegeix articles d’investigació, llibres didàctics de com ensenyar, etc. Tota feina és poca, i tan de bo tingués més iniciativa pròpia. Si volem que els nostres alumnes aprenguen a llegir, hem de ser nosaltres l’exemple.

Espere haver plasmat entre aquestes línies quina experiència tinc amb la literatura, i d’ací uns anys poder completar-la amb moltes coses més. Serà una senyal de que tot va bé.

Em dic María Muñoz Hernández i vaig a parlar sobre la meua xicoteta experiència amb la literatura i és molt difícil preguntar-me en l’actualitat que es la literatura per a mi, perque molts dubtes apareixen en el meu cap. Moltes etapes en les quals la meua perspectiva a anat canviant.

Sens dubte quan era xicoteta no hi havia res millor que les nits on els meus pares em podien contar histories meravelloses que em feien somiar per les nits. Mon pare sempre em comprava llibres, per a que la seua filla puguera descobrir noves histories i viure noves sensacions. Però mai oblidaré el llibre que més m’agradava, es deia “El lápiz de rosalia” i es un llibre molt important per a mi perque sempre em trau una gran quantitat de records de quan era xicoteta i sobre tot de com el llegia amb el meu pare.

Un molt bon record de la meua infantessa es un llibre que em varen regalar, en ell hi havia una xicoteta historia per a cada dia de l’any. Totes les nits quan em gitava tenia eixa il·lusió per escoltar o llegir l’historia que eixe dia em tocava. Any rere any llegia les mateixes histories i sempre m’encantaven.

Però també poc a poc el temps era menys i dedicar-ho a llegir era més complicat. Per això la quantitat de llibres que sempre tenia a la meua prestatgeria s’anaven amuntonant i mai podia accedir a ells. Doncs per a mi es una pena que la xiqueta que llegia per les nits cada vegada s’allunyara més d’allò que podia ensenyar-li noves historia i que podia fer que entrés en un món de fantasia i ple de màgia.  

Al començar l’època de secundaria, la situació no millorava tot el contrari. Les ganes i la il·lusió per llegir cada vegada era més xicoteta i més que un passatemps es convertia en una obligació dels llibres que d’alguna manera m’obligaven a llegir en classe. Llibres que no solien cridar molt la meua atenció i que em feia més difícil tindre l’emoció de començar un llibre nou i tindre ganes de descobrir de que tractava . Recorde com un any en tutoria teníem que llegir un llibre per cada trimestre, un llibre elegit per nosaltres, però eixe llibre el teníem que llegir durant les classes de tutoria per a després donar-li un xicotet resumen a la mestra. Aleshores tampoc era una manera que a mi em cridara l’atenció simplement tenia la motivació de completar la tasca que m’havien manat.

Avui, busque tindre un altra visió de la literatura. Fa un temps vaig encontrar una saga que em va fascinar. Es diu “After” i feia molt de temps que una historia podia aconseguir que no volguera fer res més que llegir. Les hores passaven y passaven en un obrir i tancar d’ulls. Gracies a això vaig tornar a tindre eixes ganes per trobar un llibre que aconseguira que les meues ganes per llegir tornares a aparèixer. Però després d’això no he tornat a “enganxar-me” a un llibre, pot ser perque no l’he trobat o perque la falta de temps tampoc ajuda però espere que eixe moment puga arribar.

Ma mare sempre em recomana una gran quantitat de llibres. De fet no coneix a ningú que puga “menjar-se” els llibres com ella ho fa. Es fascinant veure com disfruta de cada historia que llig i de cada nou llibre que en qualsevol moment ja s’ha llegit. Tan de bo algun dia puga aconseguir eixa emoció per la literatura, per tornar a recordar la il·lusió de trobar un llibre que em fascine i m'ensenye com és de bonic aprendre d'històries, d’experiències i tot el que em por donar. 

El meu nom és Marta Camacho Bruna i vaig a contar-vos la meua història respecte a l’univers literari.

Per a parlar del meu primer contacte amb la literatura he d’anar uns quants anys enrere, concretament a la meua infància. Recorde, i sempre recordaré, que quan era xicoteta i em gitava al llit el meu pare sempre venia a contar-me un llibre titulat El mono caprichoso.

Recorde com mon pare el rellegia dia tres dia perquè sempre volia escoltar la historia del monet. A més, mon pare a l’hora de contar-lo canviava “El mono caprichoso” per “Marta la caprichosa” cosa que m’agradava molt. Tancava el ulls  i les paraules del meu pare es transformaven en imatges dins del meu cap, fet que m’endinsava dins de la història encara més.

I, com no, aquest va ser el primer llibre que quan vaig ser suficient major per a llegir (encara que com la ajuda del meu pare com a mediador) vaig triar. Per això, quan ara els meus nebots venen a dormir a casa sempre els conte aquest llibre abans d’anar-se’n a dormir; al principi perquè jo volia i ara perquè ells m’ho diuen.

Bé és cert que, si ara analitze aquest llibre, no es que tinga cap missatge fonamental però, sense cap dubta, era el meu llibre favorit. Potser, estiga vinculada emocionalment a ell ja que em recorda una etapa molt bonica i innocent de la meua vida.

Quan ja vaig anar llegint amb més facilitat vaig comprar-me (en realitat ho van fer els meu pares) dos llibres de la editorial todolibro: Cuentos Dorados i Historias Doradas. Aquest llibre contenia contes i histories com: El gato con botas, El soldadito de Plomo, El lobo y los siete cabritillos, El traje nuevo del emperador, La vendedora de cerillas, entre altres... Una recopilació de històries i missatges molt diferents entre sí, però que van a ser la clau per a que trobara plaer a través de la lectura.

A mesura que m’anava fent major, el meu gust per la lectura anava canviant i evolucionat. Cada any potser que trobara més interessant una temàtica respecta a altra, o un tipus de llibre. A vegades preferia els llibres de teatre i altres les novel·les, depenia del mes, del dia i del meu estat d’ànim. Tot i això, sempre he sentit cert favoritisme cap a la novel·la fantàstica.

No obstant, en la etapa adolescent, el fet de que a la escola em manessen una gran quantitat de llibres per a llegir de forma obligatòria va fer que m’allunyara de l’univers literari, ja no lleia per plaer sinó perquè no tenia altra. Llegir és convertia en una tortura,  l’objectiu final del qual era fer un examen on soltar tot el que puga sobre el llibre i el més ràpid possible. No havia temps per a disfrutar del llibre, havia que “memoritzar-lo”.

Bé es cert que, en la ESO i Bachiller em van manar alguns llibres que si em van agradar i en la seua lectura em vaig sentir còmoda com per exemple: El valle de los lobos, ja que sóc una gran fan de Laura Gallego; o Elosia está debajo de un almendro; El carrer de les Camèlies. Em definitiva, libres que en un principi havia prejutgat i pensava que m’anaven a avorrir van tindre el efecte contrari.

Tot i això, vull destacar un llibre que em va recomanar la professora d’angles, The Raven Boys de Maggie Stiefvater. Llibre d’amor, amistat i màgia ple de misteri i intriga que va fer que em va endinsar dins d’un món fascinant, i que em va fer que retornar el plaer per la lectura. Solament puc agrair a la seua autora el fet de ferme viure i transmetrem tantes emocions mitjançant les seues paraules en forma d’història.

Avui busque créixer com a lectora i anar desenvolupant més i més el gust per llegir i no perdre-ho mai. La educació literària es fonamental per al nostre desenvolupament com a individus, és una porta a un món completament diferent a la Terra. Un món on evadir-se dels problemes i disfrutar a la vegada que adquireixes autonomia i una major comprensió de tot allò que ens envolta.

Com a futura mestra vull aconseguir això, que els xiquets desenvolupen la seua habilitat lectora per plaer, però per a aconseguir-ho he de començar per mi mateixa. Espere aconseguir-ho!