Educació Literaria

Entendre l’educació literària com “la adquisición de una competencia lectora específica que requiere del reconocimiento de una determinada conformación lingüística y del conocimiento de las convenciones que regulan la relación entre el lector y este equipo de texto en el acto concreto de su lectura” (Colomer, 1991)

El terme educació literària està relacionat amb la competència literària, considerat un saber que ens permet comprendre textos. Segons Aguiar e Silva (1980) es tracta d’un model elaborat a partir de la gramàtica del text. Ens proporciona una visió en que el lector du a terme la unió de la lectura i escriptura per a entendre les claus de l’adquisició de la competència literària.

Per això la expressió “educació literària” diu que la finalitat de la ensenyança de la literatura siga la formació de lectors competents.

Segons Felipe Zayas (1999), la educació literària implica que el lector puga descobrir la lectura com una experiència satisfactòria, que tinga les emocions que transmet el text, que es puga veure reflexat en la historia. A més que puga aprendre a construir el sentit del text, conèixer les particularitats discursives. Considera que l’escola té una labor molt important en l’ensenyança d’estos valors.

A més segons Antonio Mendoza (2006) la didàctica de la literatura ha de plantejar-se que l’objectiu principal de la formació i educació literària  dels alumnes te un doble caràcter integrador i per aixó l’alumne haurà de desenvolupar unes competències que s’encaminen cap a dos direccions: Per una banda les competències que permeten comprendre i reconèixer les convencions d’organitzar i comunicar la literatura. Per altra banda el conjunt de saberes que permeten atendre a la historicitat que travessa el text per poder establir una interpretació subjectiva, es a dir la nostra valoració.

Respecte a l’evolució de l’ensenyament literari i les metodologies que s’han dut a terme han passat per diverses transformacions. Segons Colomer (1996), els grans cicles de l’evolució han estat basats en tres models didàctics.

En primer lloc l’aprenentatge a través del discurs oral i escrit. No tenia com a finalitat ensenyar si no preparar als alumnes cap a les activitats professionals.

Seguidament,  el model patrimoni històric i col·lectiu. Es fa la lectura escolar de les obres completes i fragments de textos nacionals per a després fer uns exercicis d’explicació.

Finalment el model d’anàlisi i interpretació del text. Analitzar l’obra i així poder aconseguir crear un comentari de text. Te com a finalitat crear l’hàbit de lectura en l’educació primària per a poder elaborar tasques mes complexes a la secundaria.  

Però la comunicació literària no sols depèn  de la capacitat del text de transmetre un missatge si no que necessita de la capacitat del lector de poder entendre el text, de poder fer un anàlisi complet y complexe de ell.  La capacitat del lector de donar una resposta a allò que el text vol dir. La capacitat de fer la seua pròpia interpretació i donar el seu valor sobre el text.

Per això és molt important que el lector siga capaç d’apropiar-se el text i es necessari la creació d’un hàbit de lectura. A més te que aconseguir comprendre el text, poder relacionar els aspectes del text amb aspectes de la seua vida. Distingir el tipus de text al qual s’està dirigint i aprendre nous conceptes.

En conclusió “sobre la actualidad de la importancia formativa de este encuentro entre el lector y la representación de la experiencia cultural a través de la palabra, podemos convenir en la necesidad de una educación literaria en la escuela básica que, desde el punto de vista de la recepción, debe concebirse como el desarrollo de las habilidades y competencias necesarias para la comprensión de la comunicación literaria” (Armellini, 1987).