Literatura de tradició oral

L’expressió “literatura oral” va ser creada per Paul Sébillot. Ell la va utilitzar per primera vegada en una recopilació de relats de la Alta Bretanya. Ahí reunia mites, llegendes, contes, proverbis, cants... i altres gèneres del acerb oral tradicional.

El terme literatura ve del llatí littera, que significa la lletra de l’alfabet. És per això que existeix un conflicte si la tradició oral es pot considerar literatura. Per exemple, per a Walter Ong li sembla una cosa en termes d’altra, com definir al cavall com un automòbil sense rodes. Ell proposa la expressió verbal arts forms (arts verbals) com un terme unificador de la “vertadera literatura” (l’escrita).

Per altra banda, també hi ha hagut qui sí ha considerat com a literatura la tradició oral. Té un transfons socialitzador, de reunió front a l’escriptura i lectura aïllada i individual. Es reivindica la persistència de la cultura popular. A més es potencia la memorització per recordar les històries.

Segons Margaret Meek (1982) la tradició oral és adquirida integralment i recreada una i altra vegada en cada generació. La literatura ofereix la possibilitat de revisar la cultura i l’experiència d’una comunitat, conservant els coneixements i tradicións com història vertadera que es conta en veu alta.

Està present en alguna mesura als primers cursos d’ensenyança i durant els cursos posteriors. Abans de l’escolarització, els xiquets ja han experimentat amb aquesta i ajuda per al posterior aprenentatge de la llengua escrita.