P27, Ressenya de la lectura tècnica: Gramàtica de la fantasia

Una de les lectures d’educació literària és el llibre “Gramàtica de la fantasia. Introducció a l’art de contar històries”, la sisena edició de l’Editorial Planeta. El seu autor és l’italià Gianni Rodari, qui va dedicar tota la seua vida als xiquets i qui guanyà un premi Nobel. Cal remarcar que  el seu objectiu no és fer un manual o llistat amb idees per aprendre a escriure, si no que ell va més enllà: Pretén contar-nos les seues experiències pròpies i algunes d’altres inventades  a partir de les qual mostrar-nos la importància de la creativitat i de la imaginació per a que els xiquets creen les seues històries i aprofiten les possibilitats de l’art de la paraula,  arma per a lluitar contra l’esclavitud de la ignorància. Va dirigida a tots aquells que consideren, igual que ell, que aquests elements han d’estar presents a l’educació.

Aquesta obra està estructurada en 45 capítols on s’expliquen alguns mètodes, tècniques i activitats útils per desenvolupar l’esmentat anteriorment i aprendre a escriure històries. El tractament de contes clàssics, el xiquet com a protagonista, la hipòtesi fantàstica són alguns dels exemples d’aquestes tècniques. Però, sense cap dubte, per a mi el capítol més important i que més m’ha agradat és el Binomi Fantàstic. Ja el coneixia, ja que a l’assignatura de Necessitats Educatives Especials la nostra mestra ens el va destacar per ser un dels recursos utilitzats amb els xiquets d’Altes Capacitats. Tracta de la relació que existeix entre dues paraules, entre les quals és necessari que hi hagi una distància, és a dir, que siguen extranyes entre elles. És així com els xiquets poden posar en marxa la seua imaginació i començar a buscar quina pot ser la relació entre ambdues (Des de paraules noves i compostes, fins a històries totalment inventades). El vertaderament important no resideix en el producte final, si no en el procés de ser capaç d’estimular les pròpies potencialitats a partir de dos substantius. A mode de joc, els xiquets poden divertir-se i a més practicar en diverses modalitats, com en la hipòtesi fantàstica (en aquest cas, substantiu i verb “Què passaria si SUB+VERB?” ; el prefix arbitrari, que com el seu nom indica està format per una paraula i el prefixe, d’on surten paraules totalment noves. Des del meu punt de vista és molt bona tècnica que es pot treballar tant a l’escola com a casa, perquè els xiquets estaran motivats i sense adonar-se’n van desenvolupant la seua creativitat de forma inconscient. Com a futura mestra estic segura que faré ús d’aquesta!

Una de les altres coses amb les que m’he quedat ha sigut amb la idea de l’autor de que el pensament divergent duu implícita la creativitat, perquè la ment creativa és la que treballa de seguit, sense deixar-se influenciar per altres coses o persones i preguntant-se molt a menut. Em vaig sentir una mica identificada, perquè generalment jo sempre estic qüestionant-m’ho tot, i mai em crec res fins que no ho demostren o fins que trobe la veritat. Però açò no ha estat estimulat en la escola, pense que en les aules no t’ensenyen a ser crític, ja que el més fàcil és seguir un patró comú i que tots es desenvolupen de la mateixa forma. Per això aquesta lectura també m’ha portat a reflexionar quin tipus de mestra vull i necessite ser: Cal deixar als xiquets elegir lliurement i mai tallar-los les ales.I a arrel d’açò, de deixar ser als xiquets, cal fer menció d’una altra tècnica: L’error creatiu. Aquesta tracta de restar importància al fet de que els xiquets s’equivoquen, són humans! S’ha de gaudir dels errors ja que a partir d’ells poden eixir coses molt millors que si no ens haverem equivocat. No són un obstacle, si no un altre camí per avançar. En moltes escoles açò és penalitzat, i considere que l’únic que comporta és frustrar als nens i perdre les ganes de tornar-ho a intentar.

Un altre aspecte que Rodari incideix molt és el fet de deixar clar que la creativitat no sols es limita a l’àmbit d’escriure històries, si no que s’ha d’estimular per abastir totes les rames, cadascuna de les àrees. Per exemple,  “Contes amb Clau Obligatòria” consisteix en combinar conceptes complexos, com la Roma de 1973 i el Flautista d’Hamelín. Pot semblar una tonteria però d’aquesta manera, els xiquets poden practicar la geografia, la història i tot allò que els vinga en gana.

La primera part seria la que hem comentat, on s’estudia mètodes per estimular la creativitat amb totes les tècniques esmentades i moltes més, i on Rodari fa propostes a partir del tracte tan directe que ell ha tingut durant tota la seua vida amb els xiquets. D’altra banda, la segona part es centra en una espècie de crítica. Ací es posa l’accent a tota eixa gent, factors, que impedeixen un correcte desenvolupament de la creativitat. Ell posa de manifest la necessitat de trencar eixes barreres. Fa una crítica constructiva al Sistema Educatiu i va donant solucions. Aquest tema inclou tant a l’escola, la família com a la societat en general, llavors Rodari considera que tots els ambients en que es desenvolupa el xiquet han d’estar implicats. Un exemple on es pot veure ben clar açò és el capítol 34, “Històries <<tabú>>. Com vam parlar en una tertúlia a classe (llibres controvertits) moltes vegades als xiquets no se’ls deixa expressar-se en alguns temes que són considerats tabú per la societat. I és que ell critica que és una altra forma de tallar les ales, per això proposa que l’humor és una bona eina per deixar de costat els pensaments negatius sobre aquest tema, si no tot el contrari!  

Pel que fa a la rellevància d’aquesta obra, he de dir que vaig quedar al·lucinada quan vaig buscar el llibre. Milers d’articles per Internet, articles d’opinió de gent que havia utilitzat aquestes tècniques...inclús quan li vaig dir a ma mare que havia de llegir-me’l em va dir: “Aiii, Rodari! J” i altres companys que no tenen aquesta assignatura però sí són de Magisteri! Per tant he pogut veure de primera mà que Rodari va fer un bon treball que continua tenint impacte en la nostra societat. El trist és que he de reconèixer que jo no sabia d’aquesta obra fins que no la vam comentar a Formació Literària, però mai és tard per descobrir joietes com aquesta.